viernes, 28 de julio de 2017

Així va fer-se (IV): Nàstic

El diumenge 28 va despertar-se amb pinta del que posteriorment va ser el 4 de juny, però l'atzar va voler retardar la festa de les nostres vides encara una setmaneta més. S'ha de dir que l'aperitiu del qual vam gaudir a Tarragona, però, va valdre molt la pena. Descomptant la segona part i els tres gols en contra que ens va portar, tot sigui dit.


Arribar al Nou Estadi no va ser fàcil. Semblava que faltarien entrades, va fer-se un sorteig entre els inscrits... per sort el Club Gimnàstic va portar-se bé i va habilitar una zona de la graderia prou àmplia per encabir als gironistes que no volien perdre's l'oportunitat de veure en viu el que podia ser el primer ascens a la màxima categoria de la història del Girona. Finalment, i amb no pocs maldecaps pels qui des de la penya van coordinar el desplaçament dels nostres socis en contacte amb el club, tot va solucionar-se i la gran majoria dels habituals van poder viatjar a la Ciutat Imperial. El trajecte es va fer curt, en part per les ganes i en part perquè entre el sorteig del pernil i quatre càntics, ja va estar fet.


La capital de la Costa Daurada ens va rebre amb els braços oberts. Vam baixar de l'autocar a la zona portuària, on ens estaven esperant els amics de la Federació de Penyes del Nàstic amb l'objectiu de donar-nos la benvinguda a la ciutat i començar un nou capítol d'una amistat entre aficions que es remunta ja gairebé una dècada enrere. El primer que vam fer va ser immortalitzar la trobada amb una foto de l'expedició blanc-i-vermella amb els companys de les penyes Noies Granes, Pallaresos, i Amics del Nàstic, entre altres, que van fer acte de presència.


Acabada la foto ens vam traslladar fins a la seu d'una associació cultural i folklòrica andalusa de la zona, en la que va celebrar-se el dinar de germanor entre seguidors d'ambdós conjunts. Com ja va passar a València (i aquest cop amb més motiu perquè el rival també era català i es jugava les seves opcions de salvar-se en el partit), les càmeres de la televisió autonòmica van enregistrar imatges de la festa i de com, malgrat els nervis, hi havia moltes ganes de passar-ho bé amb l'excusa del futbol. L'irrintzi de l'Iñaki, les cançons de la graderia, brindis desitjant èxit en els objectius de cada club... una molt bona estona en la qual vam poder tornar a veure a amics com l'Eli, la Dolors i el seu marit, en Juan Carlos o la Cris. Després de les postres vam tenir ball i xerinola amb un duet de rumbes amb aires del sud que va convidar a llançar-se a la pista a bona part dels presents fins que va ser l'hora de marxar cap a l'estadi.


El partit... doncs una llàstima. Els futbolistes de Machín van poder sentir darrere seu l'alè dels 1.500 gironistes desplaçats des que el seu autobús va entrar a les instal·lacions del Nou Estadi de Tarragona. Una rebuda espectacular com poques, malgrat el famós incident dels desafortunats comentaris d'un jugador que sortosament ja han caigut en el més merescut dels oblits. El sol tocava de ple al sector visitant i no acabar amb una insolació era cosa d'herois. No en va, les aigües del bar van esgotar-se en un tres i no res. Però el sacrifici, amb la possibilitat de veure per fi l'històric ascens, valia la pena. Les instantànies captades per la premsa, com la del Diari de Girona que encapçala aquestes línies i en la que es veu una gran bandera amb el nom de la penya, són realment impressionants pels qui hem viscut els temps amb menys glamur del nostre club. El mal comportament d'una minoria de seguidors, tant tarragonins com gironins, el condemnem profundament, ja que en cap cas representa a dues aficions senyores com les de Nàstic i Girona. Malgrat aquests episodis aïllats, no van poder xafar-nos el dia. El que sí que ens va emprenyar una mica més va ser la desfeta dels nostres en la segona part, que va esborrar en 45 minuts totes les il·lusions que ens vam fer amb el gol aconseguit per Pablo Maffeo només de començar. La decepció va durar-nos el trajecte de tornada a casa i poc més, ja que aviat vam adonar-nos del fet que si en la següent jornada al Zaragoza li feia falta només un punt per signar la seva permanència a Segona... la cosa pintava molt bé.


La setmana prèvia al màgic 4 de juny va estar plena d'acció. El dimecres, després d'una assemblea fundacional celebrada al Bar 106, la nostra seu, va néixer oficialment la Federació de Penyes del Girona FC, organisme que agrupa a 9 penyes oficials del club (Immortal Girona, Guíxols-Costa Brava, Vallcanera-Sils, Nord-Àlex Granell, Saltenca, Barbero Bailongo, Eloi Amagat de Vilablareix, Pere Pons i Pablo Machine) per intentar coordinar als penyistes i aficionats amb l'objectiu de donar el màxim de suport a la institució de Montilivi i expandir el sentiment gironista. El nostre president Pepe Sierra ha estat escollit màxim mandatari de la federació durant el seu primer any de vida. Li desitgem tota la sort del món en la seva important tasca.


L'altra gran cita de la setmana, descomptant l'ascens, va ser la nostra participació en el pregó de la Festa Major del Barri de Sant Narcís. La nostra mascota, en Felixín, i en Pepe van portar la veu cantant sobre un escenari al qual van pujar gairebé una vintena de socis per completar una divertida i interactiva peroformance que va convidar al públic a seguir els nostres càntics. Pel seu entusiasme vam poder percebre que, a dos dies de la gran alegria que ens vam emportar, la ciutat respirava gironisme pels quatre cantons. L'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, present a l'esdeveniment juntament amb altres membres de la corporació municipal, ens va felicitar per l'original actuació. Des d'aquí volem donar les gràcies a l'Associació de Veïns de Sant Narcís per concedir-nos aquest gran honor en commemoració del nostre XXV aniversari. Ara i sempre orgullosos de ser santnarcisencs!


Del 4 de juny de 2017 ja n'hem parlat en profunditat (podeu tornar a recordar-lo amb l'article que vam publicar en el seu dia al blog), però no volem acabar aquesta darrera entrega de la sèrie "Així va fer-se" sense remarcar l'essència de la Penya Immortal Girona: estar SEMPRE al costat del Girona Futbol Club. Un exemple que la posa de manifest: que ja ascendits i amb la feliç ressaca d'una setmana vivint en el paradís de qualsevol aficionat que veu triomfar al seu equip, encara vam reunir-nos un bon grapat de penyistes al 106 per veure als nostres herois acomiadant-se de la Segona Divisió en el partit que vam perdre a Córdoba. El resultat era el menys important, la qüestió era dir adéu a una categoria a la qual no volem tornar en molts i molts anys. Digueu-li al duet d'immortals més incondicionals, en Jorge Berna i l'Albert de Besalú, que van ser en persona a l'Arcàngel lluint els nostres colors.    

jueves, 27 de julio de 2017

Així va fer-se (III): Alcorcón

Tornar sense puntuar de València no va enfonsar els ànims de la parròquia blanc-i-vermella. Ja hem dit que Getafe, Tenerife i Cádiz, els equips que ens seguien la pista a la classificació, també feien figa, de vegades també en partits en els quals teòricament partien com a favorits. Nervis? Cansament? Qui sap, el cas és que el gironisme, el de tota la vida i el que comença a descobrir ara que l'equip de la seva ciutat també li pot donar alegries, vivia en un núvol del qual no volia baixar, malgrat el lògic nerviosisme de veure's a prop de la gran hora de la nostra història.


Amb aquest ambient respirant-se per tots els racons de la Ciutat dels Quatre Rius, era normal que una de les cites més esperades cada any per gironins i forans, el Temps de Flors, es tenyís amb els colors de l'entitat de Montilivi. Una de les instal·lacions de l'exposició, situada al Pont de Sant Agustí, estava íntegrament dedicada al Girona FC, amb multitud de banderes i lones amb les fotos dels jugadors. Ens va agradar tant a tots que el fet que el muntatge no tingués gairebé cap flor va quedar en un segon pla.


El partit contra l'Alcorcón del 20 de maig va crear molta expectació. Al llarg de la setmana s'especulava amb els resultats que s'havien de donar per acabar ja a Primera aquella jornada. Res més que fum, malauradament, ja que ni es van donar els marcadors necessaris ni, el que era més important, el Girona va poder guanyar l'equip madrileny. Sigui com sigui, els penyistes gironins vam decidir que hi hauria festa sí o sí, així que per la prèvia del partit vam organitzar la V Trobada de Penyes del Girona FC. El pati de l'escola Pla de Girona de l'Avinguda Lluís Pericot va vestir-se de bonic amb les banderes de gairebé totes les penyes oficials, en una jornada que va reunir a prop de 200 gironistes i va comptar amb les visites de Delfí Geli i diversos regidors de l'Ajuntament.


Amb la col·laboració de tots vam tenir a punt el "pati de butaques" i les taules pel dinar quan els professionals de Vilanova van acabar de cuinar-lo. Les cadires van servir per asseure al públic del primer punt del programa d'actes, l'actuació del Mag Pep. El seu sentit de l'humor i uns trucs que van deixar als presents bocabadats van ser els ingredients d'una divertida actuació que va fer les delícies de la nombrosa canalla que va acompanyar-nos en la trobada. Com ens agrada veure tants vailets amb la samarreta del Girona! Tenim futur!


Quan l'arròs és bo, un no se'n cansa ni havent estat assaborint autèntiques paelles valencianes una setmana abans. En aquesta ocasió vam poder gaudir d'un mar i muntanya en lloc de la recepta que ens van servir els nostres amics granotes, que portava pollastre, mongeta tendra i carxofa. El que vam servir a la trobada va ser un plat igualment gustós del que va ser complicat deixar-ne quelcom. Els segons (pollastre amb xips o botifarra amb patata al caliu) i les postres (coca o gelat) tampoc estaven gens malament.


La cloenda de l'aplec, que va comptar fins i tot amb servei de bar de la mà del nostre gran amic Martí Palahí, va ser la rifa de marxandatge oficial cedit pel Girona FC gràcies a la mediació del cap de l'àrea social Albert Mateos i alguns productes de les mateixes penyes. Amb tant de premi qui no va emportar-se quelcom és degut al fet que es tracta d'algú realment afortunat en l'amor, cosa que tampoc està gens malament, tu.


Un cop dissolta la trobada, lluny d'entregar les armes, les vam esmolar encara més per intentar que l'ambient a l'estadi fos d'aquells que fan patxoca i contribuir d'alguna manera al triomf dels nostres. Abans del matx, alguns dels nostres socis, encapçalats per les Maries (Solozano i Mascort) i l'Antonio van repartir aplaudidors per fer caliu. I ja a la graderia, ho vam donar tot aportant color amb les nostres banderes i força vocal amb els nostres càntics, com bé van recollir els reporters gràfics de la premsa local. Al final, el conjunt blanc-i-vermell només va poder empatar a 0 i no poder assaborir la victòria. Potser ja havíem assaborit massa cosa durant el dinar i no ens convenia per guardar la línia. Bromes a banda, va notar-se que l'Alcorcón s'hi jugava la vida i va tornar a mostrar la seva cara més treballadora i seriosa que va aconseguir guanyar a Oviedo tot i veure's virtualment a Segona B. Ningú regala res en les jornades finals. Els gironistes ens vam veure novament abocats a la muntanya russa d'emocions. El punt en principi semblava dolent, però gràcies a les posteriors actuacions dels perseguidors va transformar-se en la clau que obria les portes a un possible ascens si s'aconseguia guanyar el partit de la setmana següent a Tarragona. Bé, ni això, en algunes combinacions de resultats ens valia fins i tot l'empat. Segur que recordeu la il·lusió i la bogeria per aconseguir una entrada i poder ser al Nou Estadi... nosaltres en repassarem tots els detalls en el proper "Així va fer-se".

miércoles, 26 de julio de 2017

Així va fer-se (II): Levante

Si el fenomenal dissabte anterior havia deixat petjada en l'ànim de tots els que el vam viure, la perspectiva de tenir l'ascens a punt de caramel si s'aconseguia una victòria al Ciutat de València va provocar que tot un autobús d'immortals se sumés a l'expedició de prop de 600 gironistes desplaçats al camp del Levante UD.

  
La idea era esprémer al màxim el dia a la ciutat del Túria, així que la caravana blanc-i-vermella va enfilar la carretera de bon matí. Es respirava optimisme entre els presents, que majoritàriament consideraven enterrada la mala ratxa de resultats després del triomf davant del Huesca de la setmana anterior. Prova d'això va ser que un dels càntics que més fortuna va fer entre els immortals comencés amb un "Este año, sí", ple de convenciment del fet que la mala sort de temporades anteriors en la lluita per arribar a Primera era ja història.


València ens va rebre amb un temps immillorable, amb un sol radiant que convidava a fruir del dia. La primera parada del nostre grup va ser la façana principal de l'estadi per fer una foto de família. Curiosament, el primer viatge que la Penya Immortal Girona va organitzar a Segona Divisió A va ser per veure un partit contra el Levante en aquest mateix escenari, l'any 2008. Instal·lacions reformades, ambdós equips al capdamunt de la classificació, 600 aficionats visitants en comptes de 25... com ha canviat tot! Bé, tot no. El nostre suport incondicional als nostres colors s'ha mantingut ferm i sense variacions. I així seguirà.

 
Amb la Delegación de Peñas del Levante UD tenim una llarga relació d'amistat. Sempre que el Girona ha jugat contra el conjunt granota a València ens hem reunit amb ells per dinar i fer la prèvia i en la memòria del grapat d'immortals que hi va assistir encara resta ben fresc el record de l'excel·lent organització del Congrés Nacional de Penyes de 2014 del qual van ser-ne els amfitrions. Amb el Levante ja a Primera Divisió i el Girona a molt pocs punts d'aconseguir-ho, l'ocasió era ben especial i un cop més els nostres companys valencians van estar a l'altura. Ens van convidar a la seu de la delegació, situada als baixos d'una de les graderies de l'estadi, on vam poder degustar dues delicioses paelles de les quals no vam deixar ni un gra d'arròs.  


El dinar de germanor, que va reunir un centenar de persones entre seguidors d'un equip i altre, va ser mediàtica fins i tot abans de celebrar-se. En la setmana prèvia al partit el programa "El Salto de la Rana", que repassa diàriament l'actualitat llevantinista a la freqüència de Radio Esport Valencia, va entrevistar el nostre president Pepe Sierra. A més, durant la celebració de la trobada les càmeres de TV3 van apropar-se al local de les penyes granotes per copsar els ànims de les dues aficions abans del matx. Després de prendre uns "digestius", va ser el torn dels parlaments, en els que des del bàndol valencià van desitjar tenir-nos aviat al seu costat a Primera i regalar-nos un parell de precioses banderes del seu club. Per part nostra, els hi vam fer entrega el ja clàssic pack d'obsequis gironins: les galetes i la ratafia de Santa Coloma d'en Garru i la bufanda de la nostra penya. Ens agradaria destacar també la presència d'amics de l'Agrupació de Penyes del Villarreal CF, que no van voler perdre's aquesta reunió entre equips germans ni l'oportunitat de fer-nos arribar el seu suport de cara a la lluita per arribar a la màxima categoria del futbol espanyol. Que algú faci quilòmetres només per aquest motiu diu molt del nostre esport i del que estem aconseguint els que el vivim de manera sana i alegre.


Com que faltaven encara més de dues hores pel partit i amb tanta calor se'ns començava a assecar la gola, els membres de la Penya Amics Granotes van convidar-nos a la seva seu, situada a un parell de carrers del Ciutat de València. Allà també hi vam trobar alguns membres de la Peña Levantinista Paquito Fenollosa, amb els que vam poder compartir algunes cerveses i gintònics. El sol picava de valent i l'aire condicionat instal·lat al local era una autèntica benedicció que ens va fer molt més agradable la prèvia.


L'anècdota de la jornada la va protagonitzar el nostre soci Álvaro. De camí al camp, va decidir aturar-se en un bar per comprar tabac i qui va trobar-se fent cua? Ni més ni menys que a Fernando Esteso! El mític humorista va accedir amablement a fer-se una foto amb la nostra bufanda. Aquell dia no va ser talismà, però vist el desenllaç de la temporada, pot dir-se que vam tenir una mica més de fortuna que en Fernando i l'Andrés Pajares a Los bingueros.


Les que no van ser gens anecdòtiques van ser les temperatures que ens va fer patir l'astre rei durant el partit. A sobre, el Girona no va tenir el seu millor dia i abans de poder reaccionar va veure com el Levante aconseguia un avantatge de dos gols que ni la revifalla final gràcies al 2-1 de Samuele Longo va poder igualar. Malgrat estar ben torrats pel sol (i algun que altre per altres coses), els gironistes presents van fer valer la seva il·lusió animant l'equip de valent, sobretot quan a les acaballes semblava que seria possible treure un puntet després d'un partit força espès dels homes de Machín. Pocs comptaven amb la gana de campió dels locals, que després d'haver aconseguit l'ascens volien assegurar-se el seu merescut títol de la categoria.


La tornada cap a Girona la vam fer una mica capcots, tot i que la lògica emprenyada pel resultat ens va durar hores. L'endemà les combinacions de resultats van afavorir-nos i ens deixaven fins i tot algunes opcions de confirmar l'ascens el cap de setmana vinent si aconseguíem guanyar a l'Alcorcón a Montilivi i els nostres perseguidors tornaven a fallar. Una barreja de felicitat i neguit que encara ens seguiria acompanyant un parell de setmanes, com veurem en les pròximes entregues d'aquest "Així va fer-se".     

martes, 25 de julio de 2017

Així va fer-se (I): Huesca

Com passa amb les pel·lícules de Hollywood, als continguts extres del DVD de l'ascens del Girona a Primera Divisió s'hi ha d'incloure la secció "Així va fer-se" per explicar tots els detalls del camí del somni. Després d'unes merescudes vacances i la ressaca de la fita més important de la història del nostre estimat club, en els pròxims articles procedirem a recordar els detalls de l'últim mes de competició de la inoblidable temporada 2016/2017.


El 6 de maig era una de les dates marcades en vermell al calendari immortal: tocava tornar a rebre a Girona als amics de la Peña Fenómenos Oscenses, que enguany, motivats per la bona marxa en el campionat del seu Huesca, van decidir desplaçar-se en massa fins a la nostra ciutat. Altres campanyes en les quals l'equip aragonès havia estat a Segona ja havíem tingut el plaer de ser visitats per en Fernando, en Tomás i companyia, però en aquesta ocasió van ser més de 40 aficionats els que van recórrer els prop de 350 quilòmetres que separen ambdues ciutats per fer bona la vella dita: com més serem, més riurem.


Ja vam explicar que el partit d'anada a terres mañas va suposar la que probablement ha estat la millor rebuda que mai hem tingut com a afició visitant. Prova d'això va ser que no només la Penya Immortal va voler retornar l'hospitalitat demostrada pels blaugranes al novembre. La Penya Saltenca també s'hi va sumar organitzant un aperitiu de benvinguda a la seva nova seu, el Bar La Gallega de la localitat veïna. Aquesta va ser la primera parada de la jornada de germanor després de recollir els Fenómenos al seu hotel. Van acompanyar-nos també en Cristóbal Sánchez en representació de l'Ajuntament de Girona i representants d'altres penyes oficials del Girona FC. La cervesa i unes bones tapes van contribuir a fer l'estona més agradable acompanyant els retrobaments, els comentaris sobre les grans temporades que estaven realitzant ambdós conjunts i moltes fotos per recordar per sempre com la pilota ens ha unit.

 
El mos previ al dinar encara va allargar-se una estona més abans que els immortals desplacessin en els seus cotxes als nostres visitants fins a l'epicentre de la festa, que no era un altre que la nostra seu i la plaça Empúries, ja tot un clàssic de les nostres trobades amb els aficionats rivals. Ens vam aplegar tots (prop d'un centenar de persones) en una taula llarga com un dia sense pa a la qual, malgrat això, no hi va faltar de res, com no podia de ser d'una altra manera al 106. Molta teca, bon beure i fins i tot música i ball per moure l'esquelet i cremar calories abans del partit.


Un dels moments més emotius va arribar quan ja era hora de gaudir de les postres. En Rafael Baone, tresorer fins fa quatre dies de la nostra penya, feia 75 anys i vam voler celebrar-ho fent-li bufar les espelmes i regalant-li una jaqueta de la Penya Immortal. Malauradament, i com tots ja sabeu, aquest va ser el darrer homenatge que vam poder-li fer en vida. Ens ha deixat un gran gironista, soci i accionista implicat amb el club dels seus amors, al que trobarem molt a faltar. Descansa en pau i gaudeix del teu Girona a Primera des del cel, amic.


Un cop dinats i ballats, va arribar el moment dels parlaments. Ja a Salt hi va haver uns instants pels discursos i l'entrega d'alguns detalls, però com a cloenda de l'acte central de tan memorable dia, tocava expressar el que totes dues bandes sentíem. Destacar el profund agraiment mostrat pels Fenómenos que entre altres obsequis van regalar-nos una pancarta que ens va arribar al cor, en la qual ens felicitaven pel 25è aniversari de la nostra fundació i ens animaven en la lluita per l'ascens. No és d'estranyar que quan el nostre president Pepe Sierra va tenir el torn de paraula el càntic "Huesca y Girona, Primera División" patentat per l'inimitable Jorge Berna en el partit de l'Alcoraz, fos el protagonista. Per part blanc-i-vermella es van lliurar als nostres amics bufandes de la penya i algunes peces "de collita pròpia" d'alguns dels nostres socis com la ratafia i les galetes d'en Garru o les tovalloles de la Mari.


Un cop dissolta (momentàniament, com veurem més endavant) la concentració, tocava anar a l'estadi a animar ben fort al Girona, que ens va oferir un emocionant espectacle davant un rival molt seriós que portava ni més ni menys que 13 jornades sense ser derrotat. El 3 a 1 final que va reflectir el marcador de Montilivi suposava una passa més en la bona direcció i feia que els últims incrèduls comencessin a sospitar que quelcom molt i molt gran podia fer-se realitat. L'eufòria desfermada amb el tercer gol obra de Sandaza ja quasi al final del matx, que acabava amb la incertesa que va generar l'aconseguit pels visitants, ho demostra.
  

Quan diem que amb els Fenómenos Oscenses més que amics som germans, no exagerem. D'altra manera, com s'explica que després de perdre el partit, tornessin a venir a la nostra seu a sopar? L'esportivitat va regnar en aquest improvisat "tercer temps" que va allargar-se fins a altes hores. I ho va seguir fent durant la resta de la temporada, amb els aragonesos felicitant-nos efusivament per la nostra arribada a la lliga de les estrelles i nosaltres animant-los des de la distància en la seva aventura a la promoció d'ascens. Esperem poder cantar algun dia la cançó d'en Jorge amb tota la raó del món!     

miércoles, 7 de junio de 2017

El 4 de juny de 2017

Fa gairebé un mes del darrer article del nostre blog, però han succeït tantes coses en aquests 31 dies que ens hem vist desbordats.  S'ha acabat el "patiment", missió acomplerta! Escrivim patiment així, entre cometes, perquè després d'un quart de segle plorant descensos, visitant camps de terra, celebrant permanències en categories modestes... estar neguitós per saber quina serà la setmana de l'ascens a la categoria reina del futbol espanyol és el més proper al paradís. Prometem posar-nos al dia del viatge a València, la trobada amb els Fenómenos Oscenses, com ens vam fregir a Tarragona i totes les notícies que han marcat el darrer tram del camí del somni, però aquesta entrada la volem dedicar a la bogeria viscuda a la ciutat en aquests darrers dies.


Anem per feina. L'acció prèvia al dia més gran de la història del Girona FC fins al moment va començar dissabte amb una passejada pel Barri Vell amb companys de la resta de penyes en un reportatge amb el qual TV3 va voler copsar l'estat del poble blanc-i-vermell  a hores de rebre el Real Zaragoza a Montilivi. La mateixa tarda del partit, tal com vam fer abans del matx de tornada de la promoció de l'any passat contra l'Osasuna, vam improvisar una fan zone immortal al portamaletes del cotxe del nostre secretari i poc després al del nostre tresorer, amb l'objectiu de carregar els dipòsits per una nit que s'ensumava que seria molt llarga. Com no podia ser d'una altra manera, no vam fallar amb els nostres càntics a l'apoteòsica rebuda que l'afició va oferir a l'autobús de l'equip. També ens agradaria destacar especialment el paper de socis com la Mari, en Fran Pascual, l'Óscar Tejada, els seus fills i algun altre que segur que ens deixem, que van posar el seu granet de sorra per fer encara més màgic l'ambient repartint els aplaudidors que entre el públic. Aquesta també és una manera de demostrar amor pel club i fer gironisme.


I un cop a la graderia? Entre els membres de la nostra penya van existir dues corrents principals a l'hora de veure el partit: els qui estaven convençuts de poder aconseguir un punt que beneficiava per igual a ambdós equips i els qui, després de les experiències dels darrers anys, ja no es fiaven de ningú. Amb el pas dels minuts, i sent molt clar que tot plegat acabaria sense gols, tots dos bàndols van convergir en un de sol: el de la felicitat. La festa va instal·lar-se a Montilivi molts minuts abans del xiulet final de l'àrbitre, el qual només va ser el tret de sortida de la cursa cap a la gespa de milers de gironistes. Abraçades, llàgrimes d'emoció i el somriure d'orella a orella com a denominador comú de tots els immortals.

Foto: Karris

Amb tothom altra vegada al seu lloc, va ser el moment del primer dels homenatges a l'equip i el cos tècnic que han portat per primer cop en la seva història, que aviat arribarà als 87 anys, a la Primera Divisió. Des de Pablo Machín fins al jugador amb menys minuts disputats han fet pinya i ho han deixat tot sobre la gespa per despertar-nos del que pensàvem que era un somni i ara ja és una realitat. Generacions de gironistes, sobretot els acostumats a etapes més modestes, van veure passar les dècades sospitant que l'elit no estava feta per nosaltres. Ara, gràcies a aquest fantàstic grup humà, podem fer honor a tot l'esforç que van fer en el passat per mantenir vius aquest escut i aquesta samarreta. Gràcies, campions!



Va ser una nit per recordar. Després de la visita de rigor a Plaça Catalunya, on milers de gironistes van reunir-se per celebrar la fita, el gruix d'immortals va optar per celebrar-ho a casa, al 106. A la nostra seu s'hi respirava felicitat, emoció i un xic d'incredulitat cada cop que la televisió emetia les imatges de la gesta. Els més amants de la gresca la van seguir la festa pel Barri Vell, en la que va ser una vetllada regada de cervesa, cigars i balls eufòrics que va allargar-se fins després de l'esmorzar. Historietes d'aquest 4 de juny que podrem explicar als nostres néts.


Dilluns encara hi havia moltes ganes seguir commemorant l'arribada del Girona a la millor lliga del món, així que vam organitzar el nostre particular "dinar dels campions" al Restaurant Can Marcos de Vilablareix. La seu de la Penya Eloi Amagat va reunir a més d'una trentena d'immortals que van assaborir un àpat de primera, que encara va ser més gustós per haver sigut gaudit amb la calma que donen els objectius assolits. Vam comptar amb la presència del soci i amic de la penya Manuel Vázquez, regidor de l'Ajuntament de Girona que també va donar-nos l'enhorabona en representació de la Peña Bética Girona-Olot, i l'absència d'un parell o tres de ganàpies que a aquelles hores encara dormien la mona...


A la tarda va ser el torn de la rua de l'autocar dels herois de l'ascens pels carrers de Girona, l'homenatge als jugadors a la Plaça del Vi i la macrofesta de La Copa, amb actuacions estel·lars com la dels Sopa de Cabra o la de The Gruixut's i Josep Thió, amb els quals aquesta penya va tenir l'honor de compartir l'enregistrament de l'himne del Girona FC en un estudi de Salt ara fa uns anys. La ciutat va bolcar-se amb l'equip com mai ho havia fet fins ara. Les cròniques parlen de més de 15.000 persones assistint als actes de reconeixement a la plantilla i més de 10.000 al concert celebrat al cantó de la Devesa. Molts immortals van ser presents en aquesta exhibició d'eufòria col·lectiva, que tot i això, no va perdre certa essència del que és el Girona: tot prenent una copa a Plaça Independència podies trobar-te a l'Eloi o en Pere Pons i felicitar-los tranquil·lament. Així de senzill i proper. Així de gironista.


És difícil quants d'aquests aficionats que van compartir les alegries del Girona per primer cop aquests dies quedaran quan vinguin mal dades. Després de gairebé una dècada d'ençà del retorn a Segona, i abans de la pluja de milions de la televisió que suposarà l'ascens, el Girona s'emporta de la categoria de plata una massa social de 3000 persones que són al camp peti qui peti. Els nous 500 de Segona B, Tercera i Primera Catalana. Res ens faria més feliços que veure aquest nombre incrementat fins als 7.000 o 8.000 quan (esperem que sigui d'aquí molts i molts anys) les coses deixin de rutllar. Això significarà que el Girona té garantida la seva supervivència, la vitalitat d'un club és medeix en el nombre de gent que se l'estima igual jugui al Bernabéu o a Roda de Berà. Des de la gran família que formem els integrants de la Penya Immortal Girona intentarem atreure cada dia més gent a aquesta filosofia. A persones que gaudeixin de coses aparentment tan banals com fer quilòmetres o quedar afònic. Aquest ascens també és, què collons, nostre, de tots els que al llarg d'aquests 25 anys hem invertit el nostre temps en donar-ho tot per aquests colors... i no tenim pensat deixar de fer-ho.

SOM DE PRIMERA!
ENDAVANT GIRONA!
SEMPRE IMMORTALS!

sábado, 6 de mayo de 2017

Missió possible

Tot i que la vida de la nostra penya i del Girona no s'ha aturat al llarg d'aquests dies, al blog hem fet una pausa després de la "setmana de fúria" en la que vam oferir-vos ni més ni menys que tres articles per posar-vos ben al dia de tota l'actualitat immortal. Després de dos partits amb signe totalment contrari, i els plans de festa d'avui amb els Fenómenos Oscenses i dissabte vinent al Ciutat de València, ja tenim prou suc per acompanyar el vostre esmorzar amb aquesta nova entrada i ajudar-vos a agafar forces per animar a l'equip en la seva missió, que tot i no ser ni molt menys senzilla, amb l'empenta de tots serà més factible que la protagonitzada per Tom Cruise, que tot i així (i perdoneu que us n'avancem el final si no l'heu vista a hores d'ara) va sortir-se amb la seva.   


Com si fos una truita acabada de pescar al Ter, ens arriba ben fresca la notícia del viatge a València organitzat pel Girona FC pel pròxim 13 de maig, en el qual col·laborarem les penyes oficials. A ningú se li escapa que amb l'actual situació a la classificació i el Levante ja a Primera es tracta d'una ocasió d'or per fer valer la força de l'afició fora de casa i ajudar als homes de Machín a fer-se amb tres punts de platí. Si voleu assistir a un dels partits que d'aquí amb uns anys potser recordem com una de les grans fites del camí del somni, us podeu inscriure aquest cap de setmana al Bar 106 per només 45 € (inclou bus i entrada). Se sortirà des de l'Estadi de Montilivi el mateix dissabte a les 7 del matí per aprofitar el dia a la capital del Túria. En un dia tan assenyalat i estant l'afició granota també de festa, no podia faltar el dinar de germanor que ja ens està preparant la Delegación de Peñas del Levante UD. L'àpat se celebrarà al mateix estadi i s'hi poden apuntar tots els penyistes i els seus acompanyants per només 5 euros, a pagar en el mateix moment de fer la inscripció pel viatge. El menú? Celebrant-se el partit on se celebra... no cal ser Sherlock Holmes per endevinar-ho.


UCAM i Lugo. Cara i creu. Una ganyota de tristor i una altra d'alegria, com les màscares que simbolitzen el teatre. Contra els murcians hom esperava acabar de confirmar la millora mostrada a Soria i Santa Cruz, però l'1 a 2 final va ser una allau de realitat: és estrany l'equip de Segona que no es juga res en aquest tram de la temporada i poques coses hi ha més estimulants que el fet de jugar-te la vida per no baixar. Així que partits guanyats abans d'hora, cap. Que li diguin al Tenerife, que una setmana després va marxar sense cap punt de La Condomina. El matx dels gironistes contra els universitaris va ser dels pitjors de la temporada, tot espines. Potser va tenir quelcom a veure la proximitat de Sant Jordi i les tradicionals roses, que fins i tot es venien en la paradeta de marxandatge de l'exterior de l'estadi. Com a mínim alguns dels nostres socis, com la Gerald, van marxar a casa oblidant les penes amb una agradable fragància floral.


Com en la popular llegenda catalana, el Girona FC també ha tingut un drac al llarg d'aquests últims anys en els quals ha lluitat per arribar a Primera. Fa dues temporades ens va socarrimar de valent en el temps d'afegit i la passada encara semblava que ens havien menjat la moral. Però en el present campionat els nostres cavallers han fet valer el que la classificació diu: que són millors i que no han de tenir cap por al Lugo. Així ho han demostrat amb un partidàs a la primera volta a Montilivi (3-0) i amb una exhibició de futbol control a l'Ángel Carro a la segona (1 a 2, amb dos gols d'avantatge des de molt aviat i el gol local quan ja el partit agonitzava). Per celebrar el triomf i oblidar el mal tràngol de l'UCAM, vam compartir les ampolles de vermut reusenc que ens van regalar els amics de la Penya Baix Camp. Si cada cop que n'encetem una a la nostra seu el resultat és el mateix, n'haurem d'encarregar un camió. 


D'aquí una estona comença la "Megaprèvia". Després de l'apoteòsica rebuda de l'afició del Huesca a l'expedició gironina en el partit del novembre a l'Alcoraz, ens sentim moralment obligats a oferir una jornada de diversió futbolera que estigui si més no a l'alçada d'un dia que amb els anys molts ja no recordarem només per la victòria del Girona. La Penya Saltenca també va quedar impressionada per l'ambient viscut a terres aragoneses i s'ha volgut sumar a aquesta festa de gairebé 8 hores de prèvia amb un aperitiu al Bar La Gallega de la ciutat veïna. D'allà ens traslladarem al 106 pel dinar de germanor amb música i ball. Tenim molt a celebrar, poques vegades ens hem enfrontat amb els equips en millor situació que ara. Passi el que passi, estem segurs que l'espectacle que veurem avui sobre la gespa serà digne de dos dels millors equips de la competició. Per intentar inclinar la balança cap al costat gironista, intentarem pesar més carregant-nos de bon menjar, algun complement etílic i tones i tones de bon humor.