miércoles, 14 de septiembre de 2016

Empat a tot


Un altre diumenge de futbol a Montilivi... i una altra trobada amb l'afició visitant. Aquesta temporada portem un impressionant 2 de 2, quelcom que només fets com que el proper partit a casa sigui en dijous podran aturar a causa de la previsible manca d'aficionats del Mirandés presents a l'estadi gironí. Però anem per feina. La jornada de germanor va començar cap a les 13:30 amb l'arribada al 106 d'una desena d'integrants de les penyes Las Migas i Los Molinos de la UD Almería. Nosaltres vam ser una desena més, tot i que a més d'un li semblava que, anant tots de blanc-i-vermell, semblàvem un bon grapat de seguidors del mateix equip. Sort que l'escut i els sentiments ens delaten!


Abans de dinar, hi va haver temps de fer un breu vermutet amb els amics de la Penya Saltenca. L'àpat celebrat a la nostra seu va ser, com sempre, d'allò més contundent. Per coronar el tiberi i fer més curta la llarga tarda abans de l'esperat partit, vam compartir uns quants gintònics digestius, càntics d'un equip i altre i la vida i miracles de cadascun de nosaltres en animades converses. Unes hores divertides que de ben segur serviran per forjar una bona amistat futbolera i fer que aquests seguidors no es pensin dos cops venir a Girona quan el seu equip jugui aquí.


Després de les postres vam dur a terme el que ja és gairebé un ritual, la foto d'equip amb tots els assistents al dinar barrejats i l'entrega d'uns regals que cada cop que els mirem ens faran recordar amb nostàlgia la gran jornada viscuda. Els seguidors andalusos van obsequiar-nos amb un bonic treball manual en forma de índalo, el símbol de la seva província. En Pepe va entregar-los-hi una bandera amb dos escuts que si bé potser no són símbols de la nostra, sí que ho són de dues de les millors coses que hi podem trobar: el Girona FC i la seva Penya Immortal.


Les nostres activitats d'aquest dia van tenir un especial ressò a la xarxa. La pàgina web oficial de l'Almería va dedicar un complet article a la trobada amb els seus penyistes, mentre que el compte oficial de Twitter de la Lliga de Futbol Professional va fer servir la imatge del nostre vocal Óscar per il·lustrar el repartiment de la Guia Pràctica per a Aficionats elaborada per la mateixa LFP i Aficiones Unidas. Uns quants immortals més situats a altres portes de l'estadi, així com companys d'altres penyes van completar l'equip encarregat d'entregar als gironistes aquest document que, si bé presenta correctament les pautes a seguir per fer del futbol un espectacle més agradable i per a tota la família, també podria ser molt més ampli, incloure molta més informació i ser una veritable ajuda pel seguidor al llarg de tota la temporada a tots els camps del campionat. Intentarem treballar per fer-ho possible.


Dinats, agermanats i fet el repartiment, va ser temps de deixar la protagonista a la pilota i als seus artistes. Pels qui no tenien predilecció per cap dels dos equips, segur que aquest 3 a 3 va ser un matx molt entretingut: gols, alternatives al marcador, joc d'atac... a nosaltres ens deixa un regust agredolç, ja que tot i que el Girona va demostrar capacitat de reacció i definició, en defensa (incloent-hi la porteria) segueix sense trobar la coordinació que faci aquesta línia tan respectada com ho va ser la darrera temporada. I mira que els davanters rivals no passaven precisament desapercebuts amb aquell llampant uniforme. En tot cas, és molt aviat per desanimar-se, queden moltíssims punts per disputar-se i a hores d'ara ser els màxims golejadors i el més golejats pot quedar en anècdota si ho anem corregint amb la bona feina que estem segurs que Pablo Machín i els seus homes duran a terme en les pròximes setmanes.     

viernes, 9 de septiembre de 2016

A reconduir s'ha dit


Fa unes hores que el Girona ha tornat a "vessar" la Copa quan tot just l'acabaven de servir. Això mai és plat de bon gust per a una afició, i menys per a la nostra penya, acostumats com estem a escurar-les totes amb fruïció. El d'ahir va ser un partit mot poc agradable a la vista, que semblava pesar massa a les cames i ànims d'ambdós equips. Al final molt de control del Girona (ahir d'un blau cel que de moment no porta sort) però va ser el Huesca qui va ficar-se l'eliminatòria a la butxaca amb un gol a menys de 5 minuts pel final. Fins llavors el partit feia olor de pròrroga, un suplici que el grapat d'immortals presents hauria suportat estoicament si fos pel bé del nostre club, però amb l'1 a 0 tot van ser presses i manca de temps. Com a apunt per si per casualitat algú de la RFEF o les televisions ens llegeix, direm que les set de la tarda per un partit de Copa del Rei entre setmana no és el millor horari possible, com es va poder veure a les graderies de l'Alcoraz i segurament a les audiències dels diferents canals.


Si a aquesta derrota hi afegim la de dissabte a Valladolid, camp que se'ns dóna francament malament, ja tenim el brou de pessimisme fent xup-xup en bona part del gironisme. Passar-se ahir a la nit a llegir per les xarxes socials blanc-i-vermelles a llegir comentaris convidava a tallar-se les venes i demolir l'estadi, caldria tenir més present que això és molt llarg i que tenim exemples recents que ens haurien de fer tenir més confiança en l'equip tot i que hi hagi coses que considerem que cal corregir i que tots podem expressar, només faltaria. Centrant-nos ja en el partit del Nuevo Zorrilla, va ser una llàstima que 20 minuts horribles i una efectivitat envejable del conjunt castellà fessin estèril el bon joc i la insistència mostrada pels homes de Machín, que si no arriba a ser per una gran aturada de Isaac Becerra quan ja tot acabava, podrien haver-nos donat l'empat a 2. Ens quedem amb el bon ambient viscut al 106, el partit va aixecar una gran expectació i vam tenir plenes la zona de la pantalla gegant i de la petita. L'excel·lent treball de la Zhang i en Yong ha fet que disposem de Vodafone TV i puguem garantir que a la nostra seu es podran veure tots els partits del Girona d'aquesta temporada.


Diumenge a les vuit tindrem l'ocasió de donar-ho tot a la graderia per posar el pal que ajudi a fer que aquesta temporada, que encara és una dèbil tija, no creixi torta. Abans, però, el nostre deure com a bons amfitrions ens reclama. Una desena de seguidors de l'Almeria, membres de la Peña Las Migas de Terrassa, ja ens han anunciat la seva presència a Montilivi, així que ja estem ultimant els preparatius pel dinar de germanor. Com sempre, el menú a base de tapes tindrà un cost de 10 € i l'assistència estarà oberta a tothom que desitgi compartir una agradable tarda amb l'excusa d'aquest esport que tant ens agrada i aconsegueix unir a persones tan diferents. D'ençà que el gol de Migue ens va tornar el nostre lloc a Segona, han sigut nombrosos els partits que han enfrontat al Girona amb l'Almería, inclosa una promoció d'ascens, i molt intensa la nostra relació amb la gran família que és la seva afició. La citada Peña Las Migas, Baldomero i companyia de la Federación de Peñas de la UD Almería, la Peña El Tomate, la Peña Milhojas... gent a la qual no ha importat fer més de 1000 km per la seva passió, als que sempre hem fet sentir com a casa quan han visitat la nostra ciutat i que ens van tractar de luxe quan el 2013 ens vam fer 13 hores d'autobús per presenciar un matx històric que ens va deixar a les portes de la somiada Primera Divisió.

     
El tancament el volem dedicar a en Martí Palahí, encarregat del bar de Gol Sud des de fa una pila d'anys, històric de l'afició blanc-i-vermella i gran amic de la Penya Immortal Girona. En Martí va patir un greu accident de moto fa uns dies i es troba ingressat a l'hospital. Per sort, com a bon gironista, és fort i de mica en mica la seva situació va evolucionant de manera favorable. Des d'aquí volem enviar-li tot el nostre suport a la seva família i la convicció que més aviat que tard el tornarem a tenir a tope per Montilivi. ENDAVANT MARTÍ!

jueves, 1 de septiembre de 2016

Així sí


Estem acostumats a sentir dir que la del Girona és una afició poc nombrosa, que només es mobilitza en les grans ocasions, que a altres llocs la gent s'identifica molt més amb el club local... en aquestes crítiques, com sempre a la vida, no tot és blanc o negre. Hi ha molt de gris. Totes les aficions tenen els seus problemes i maldecaps. I si no que li diguin a la gent de l'Elche, que després de superar els 20.000 abonats a Primera, van quedar-se en 11.000 després del descens administratiu i aquest any en menys pel malestar de bona part de l'afició amb la propietat. Tot dificultats, quelcom que no significa que la ciutat alacantina hagi deixat de bategar pel seu equip: els fidels de sempre segueixen al peu del canó. Un problema que compartim amb ells en aquestes dates estiuenques és la dificultat d'agrupar-nos tots perquè molts dels habituals són de vacances lluny de casa. De fet, la Federación de Peñas del Elche CF va intentar fer viatge pel partit de dissabte a Montilivi, però com ja vam comentar els hi va ser impossible completar autobús i només vam poder rebre en Juan i la Cristina de la Peña "Els Gafarrons", que van programar els seus dies de descans de manera que els hi va ser possible apropar-se a la ciutat dels quatre rius.


Cap als volts de les dues de la tarda van aparèixer pel 106 els dos representants d'aquesta penya franjaverda. Cerveseta de rigor per hidratar-se després del llarg viatge i cap a casa dels nostres amics de la Penya Saltenca, on un bon grapat d'immortals ens vam unir a en Rodri, la Fina i en Jose per fer el vermut. En Juan va ser el fundador de la Penya "Els Gafarrons", sent-ne durant molts anys president i arribant també a encapçalar la federació de penyes del club il·licità. Entre copa i copa va parlar-nos de les dificultats i sacrificis que comporta, si es vol fer bé, organitzar els desplaçaments i activitats d'aquest tipus d'associacions, quelcom ben conegut per nosaltres. Un cop vam fer gana, va ser hora de tornar al 106 per un dinar que ja quasi podíem olorar.


Cap a una vintena de persones ens vam aplegar al voltant d'una taula on, com ja és habitual, no va faltar de res. Fuet, xoriç, botifarra, pollastre, cansalada, calamars... si Javier Bardem va protagonitzar No es país para viejos, nosaltres podriem haver rodat No es país para flacos. El bon menjar i el bon vi són amics de les bones converses. En Juan, al qual coneixem d'una trobada casual a Montilivi en els primers anys del retorn a Segona, ens va explicar les seves peripècies seguint a l'equip dels seus amors i a Espanya en ni més ni menys que tres mundials i quatre eurocopes. En aquests viatges amb la Selecció va guanyar-se bona fama per l'ambient que donava pels carrers i estadis amb el seu bombo com un autèntic doble del famós Manolo. Tot un crack com la Cristina, que a força de seguir-lo (i estimar-lo molt) ha acabat compartint la seva passió pel futbol.


Fets els cafès, la nostra parella de visitants havia de marxar a l'hotel de concentració del seu equip, però abans vam aprofitar per fer-nos la foto de família i entregar-los-hi una bandera amb els colors i escuts tant de l'Elche com del nostre Girona. En Juan la va rebre amb moltíssima il·lusió, dient que la guardarà com a símbol d'aquesta amistat i prometent-nos que quan tornem a la seva ciutat farà el possible per organitzar un gran dinar al mateix Martínez Valero si és possible. Una satisfacció més per a la Penya Immortal poder haver inaugurat la temporada de trobades amb aficions rivals en el primer partit de lliga a casa. La cosa no para i ja ens hem posat en contacte amb la Federación de Peñas de la UD Almería i la Peña "Las Migas" de Terrassa per poder organitzar la següent el dia 11 de setembre. Anirem informant dels detalls.


Montilivi va saludar la nova temporada amb un sol de justícia que no ens va deixar de torrar fins a la segona part. Les nostres banderes van onejar com sempre al Gol Sud, però ni la brisa que les movia va evitar que més d'un sués com un autèntic bacó. A la gespa, res a patir. Una primera part excel·lent dels homes de Machín va posar-nos 2-0 amb gols de Borja i Portu. L'equip va millorar moltíssim respecte a la versió que en vam veure al Pizjuán, qui sap si pel retorn d'una peça clau del mig del camp com Pere Pons, que seguirà vestint, feliçment per nosaltres, de blanc-i-vermell un temps més. El segon acte no va tenir més història que la d'un Girona encara dominador en el qual Samuele Longo va tornar a aprofitar una estoneta per fer un gol (i ja van dos en dos partits oficials) i un Elche que va trobar el camí de la porteria quan ja no hi havia temps per més.

  
Com a cloenda d'aquest article, una mica d'art. El fotògraf i pintor olotí Antoni Karris, que com ja sabeu és un gran amic de la Penya Immortal, va exposar el passat diumenge la seva col·lecció d'obres "Colors of the World" a la galeria Regal i Art de la seva Olot natal. Com no podia ser d'altra manera, havíem de fer costat a qui tant afecte ens ha dispensat al llarg dels anys i a més ens dissenyarà el logotip del nostre 25è aniversari, així que la nostra vicepresidenta Margarita i el seu marit Isi van acompanyar-lo en aquesta memorable data. Brindem pel seu èxit... i pel del Girona!    

viernes, 26 de agosto de 2016

Teló aixecat


Amics, fa uns dies el gran teatre de la Liga 1|2|3 va començar el seu programa d'espectacles amb una funció en què no va faltar de res. Un grapat d'immortals vam apropar-nos al 106 per seguir el Sevilla Atlético - Girona. No va ser el cop que hem sigut més, hi ha molts socis que segueixen de vacances i es va notar. I els que vam ser-hi ens preguntàvem si no hauria estat millor seguir el seu exemple, ja que fins al minut 80 el filial sevillista va passar per sobre d'un Girona al que li va costar moltíssim agafar-li el ritme al partit, amb algun error defensiu impropi d'una defensa que es mostra habitualment segura i decidida. Tot i això no vam perdre la fe i vam ser recompensat amb una ració de l'autèntica essència del gironisme, la nostra identitat: podrem ser millors o pitjors, jugar bé o malament, però mai, mai ens rendim. La recta final del partit ens va oferir un gol de Longo i un altre d'Alcaraz a l'últim minut reglamentari que ens plantava a l'afegit amb possibilitats de treure quelcom més que una trista derrota. A la nostra seu tots estàvem ben revolucionats, seguint les jugades drets i cada cop més a prop de la TV, com si els homes de Machín haguessin de sentir el nostre alè. I així vam superar els 94 minuts de joc i els nostres van aconseguir treure petroli d'un córner. El Girona ho havia tornat a fer! Empatar tres gols! Un huracà d'alegria, emoció i abraçades va desfermar-se de manera instantània i, com després d'aquell 4-1 que va acabar 4-4 al Mini Estadi i tantes altres vegades, la vida va tornar a tenir sentit durant unes hores pel simple fet de ser gironistes.


Hem comentat que ens van faltar efectius a la seu, però no us penseu que, en aquestes dates, és un problema exclusiu de la nostra penya o de l'afició del Girona. Sense anar més lluny el nostre proper rival, tot un Elche, també el va patir. La Federación de Peñas del Elche CF tenia planejat fer viatge per animar als seus a Montilivi, però la manca d'inscripcions l'ha fet impossible. Les nostres ganes de festa han fet que, tot i això, dissabte tinguem festa prèvia al debut del Girona a casa en la 2016/2017. Una petita representació de la Penya "Els Gafarrons" es desplaçarà a la nostra ciutat per veure el matx i aprofitarem per dinar amb ells al 106. El menú serà l'habitual en aquestes ocasions i el seu preu 10 €. Suposem que aquestes alçades de la pel·lícula no cal ni dir que tothom que vulgui passar una bona jornada de germanor futbolera està convidat a unir-se a nosaltres.


Per acabar, dues novetats en clau immortal. La primera, els calendaris amb els partits de lliga que us vam anunciar que estaven a punt d'arribar. Ja us esperen al 106 perquè els recolliu i hi apunteu el resultat del primer partit del Girona. Són de franc, som així de generosos. La segona, tal com podeu veure a la imatge a sota de la selecció d'espirituosos de la nostra seu, la Loteria de Nadal. Tenim a la venda participacions del número de la penya (hi tornem amb el 64352, és el nostre any, segur) i també les del Girona FC pel 73104, adquirit a l'administració de la famosa Bruixa d'Or de Sort. Si el pròxim 22 de desembre no voleu trencar la tele de ràbia quan ens veieu per la tele celebrant que som milionaris, ja trigueu a comprar les vostres.          

viernes, 19 de agosto de 2016

2016/2017: ja venim!


Obrim aquesta crònica de la nostra activitat estival amb la nostra visita a l'Estadi Municipal de Palamós per animar al Girona en el seu partit de pretemporada contra el Llagostera. El matx dels nostres va ser seriós, amb un rival amb ganes que serà un dels grans animadors del seu grup de Segona B. Hi va haver oportunitats per a ambdós equips, però la segona part va tenir clar color gironista i un gol de Cristian Herrera va donar-nos la victòria per 0-1. A la graderia molt de color blanc-i-vermell i gran representació immortal, amb molts dels nostres socis que estaven de vacances a la Costa Brava assistint a la cita. Un error de coordinació (només es va obrir un gol i es van reservar seients per a abonats que no van anar-hi) va deixar a algun dels nostres membres sense poder entrar, quelcom que esperem que no es repeteixi i que també ha afectat membres d'Els Canyeros, la penya local amb la qual tenim una bona amistat.


Petant la xerrada al descans, els membres d'aquesta penya llagosterenca van lamentar no poder repetir les trobades que hem fet aquestes dues darreres temporades de derbis gironins a Segona A pel descens del conjunt blaugrana, però ho vam compensar aviat. Acabat el partit una delegació immortal va poder compartir un excel·lent sopar a la fresca al Restaurant Cal Javi, molt a prop del camp. Embotits exquisits, vi i molt bon humor van marcar una vetllada en què un cop més el futbol va servir per agermanar persones ben diferents que comparteixen la passió per l'esport rei. Esperem que si no ens tornem a trobar en partit oficial sigui només perquè el Girona ha acabat aconseguit l'anhelat ascens a Primera.


L'endemà els homes de Pablo Machín s'enfrontaven al Sabadell com a cloenda dels amistosos d'agost, però amb molts socis repartits entre les platges de la província i altres indrets d'Espanya, ens va ser impossible anar a gaudir de l'1 a 3 definitiu. On sí que vam ser, representats pel nostre president Pepe Sierra i el tresorer Javi Rina, va ser a la festa de celebració del segon aniversari de la Penya Noies Granes del Nàstic de Tarragona. Des de la seva fundació hem tingut molt de contacte amb aquesta penya amb marcat accent femení, així que no vam voler perdre l'ocasió de portar-hi una mica de gironisme i alegria. Al sopar també ens van acompanyar el president del Club Gimnàstic Josep Maria Andreu i la presidenta de la federació de penyes de l'entitat tarragonina, Dolors Vargas. El màxim mandatari del Nàstic ens va comentar com a anècdota que la seva filla s'ha casat amb un gironí i ara viu a la nostra ciutat, així que encara som més els lligams que uneixen a aquestes dues aficions. La nit va acabar amb una divertida visita a la discoteca Highland acompanyats de moltes de les sòcies de la penya amfitriona.


I bé, en un parell de dies tindrem aquí la Liga 1|2|3, que iniciarem a terres andaluses contra el filial del Sevilla. L'any passat també vam començar contra el segon equip d'un gran i la temporada va anar prou bé, així que esperem repetir... amb final feliç! Per no perdre detall de contra qui ens toca jugar cada setmana, ben aviat tindrem a la vostra disposició el nostre tradicional calendari dels partits de lliga del Girona. Volem agrair la seva col·laboració a tots els anunciants i al Girona FC per cedir-nos la foto de portada que els jugadors van fer-se amb els aficionats que vam anar a la presentació del club a la plaça Independència.      

martes, 9 de agosto de 2016

Molt fet i molt per fer


L'article anterior començava felicitant-nos pel procés de ràpid creixement i professionalització engegat pel club aquest estiu, però la polèmica amb què hem iniciat la setmana ens mostra que no podem caure en l'autocomplaeça ni per un minut si volem que sigui una realitat.  Álex Menéndez, que arribava lliure després de debutar a Primera amb l'Sporting, pateix una lesió greu que ell afirma que es va fer entrenant ja amb l'equip gironista i que l'entitat de Montilivi considera prèvia a la seva incorporació a la plantilla de Pablo Machín. Aquesta apreciació per part del Girona ha comportat la rescissió del contracte que les clàusules del mateix preveien per aquest cas. I amb ella, una gran polèmica que dóna continuïtat a les tensions iniciades amb el sospitós excés d'implicació mostrat pel Lugo en la darrera jornada de la 14/15. Trist que les xarxes socials siguin vehicle d'insults i faltes de respecte entre gent d'un costat i altre en comptes de terreny per a discussions civilitzades i argumentades. Ens quedem amb què, s'hagi gestionat millor o pitjor el tema, el Girona va oferir alternatives contractuals al jugador mentre durés la seva recuperació i ha comunicat que compta amb opinions mèdiques que fonamenten la decisió, tot i que això no evitarà que, amb l'AFE de per mig, la cosa acabi als tribunals. El camí fins a fer-se un lloc entre els grans és dur i cal estar pendent del mínim detall.


Tot i aquests entrebancs i altres en forma de lesió (desitgem una ràpida recuperació a Richy, Borja García i al mateix Álex Menéndez), hi ha coses que sí que s'estan treballant bé i estan sortint com cal. Un any més la presentació de la plantilla va apropar a l'equip a un dels punts neuràlgics de la ciutat, la Plaça Independència. Prop de mig miler de persones van fer costat als jugadors blanc-i-vermells, entre ells el president Delfí Geli i representants de l'Ajuntament, i, com no podia ser d'una altra manera, una nombrosa representació immortal. Tots els futbolistes van tenir el seu aplaudiment, en especial els retornats com Cifu, Ramalho o Sandaza, si bé qui es va emportar la gran ovació de la tarda va ser el tècnic Pablo Machín, que va demanar que l'afició pugi a Montilivi des del primer dia i no només en les grans ocasions. 


Sembla que la crida va tenir cert efecte, com a mínim l'endemà, ja que 4.122 persones van apropar-se a l'estadi per presenciar el 40è Trofeu Costa Brava. El cartell d'enguany, amb tot un Olympique de Marsella enfrontant-se al Girona, hi va ajudar. Ens va saber greu no poder fer la prèvia amb aficionats francesos, ja que tot i que la graderia visitant presentava molt bon aspecte, les nostres crides via e-mail als grups de seguidors pacífics del conjunt marsellès no van obtenir resposta. El Girona va plantar cara i va començar guanyant i enviant una pilota al travesser, però al final la lògica superioritat d'un OM més rodat va acabar imposant-se. Ens quedem amb l'esforç dels nostres i el fet d'haver gaudit d'una gran vetllada de futbol estival aportant la nota de color i soroll en un partit amb més espectadors que la gran majoria dels de la lliga passada.


On ja no vam ser tanta gent va ser en el partit de dissabte passat contra el Nàstic. El rival no era un reclam tan potent, tot i que sí un bon rival de la nostra categoria que l'any passat va aconseguir acabar ni més ni menys que en tercera posició. Tampoc va ser el partit del segle, però va servir per veure detallets dels nostres, malgrat la duresa que van exhibir els tarragonins en algunes accions, com per exemple en la forta entrada d'un dels seus defensors que va deixar-los amb 10 jugadors. Una d'aquestes espurnes de qualitat va ser el gol i algunes bones jugades posteriors del jove Manel. Acabat d'arribar del Sabadell i amb un futur immediat que pinta a cessió, el davanter va fer mèrits per deixar patent que vol ser tingut en compte. El cap de setmana, l'agost, els atractius de la costa i un bon grapat d'excuses més van fer que els nostres crits retronessin en un Montilivi gairebé desert. Com ja estem acostumats a dir som pocs... però hi som.


Abans i després del matx, vam tenir novament el plaer de fer d'amfitrions als aficionats que ens visitaven. Una representació de la Penya Noies Granes del Nàstic va desplaçar-se a la nostra ciutat des de Tarragona, i com no podia ser d'una altra manera vam rebre-les al 106 per prendre unes cerveses i petar la xerrada. El nostre tresorer Javi les va acompanyar a fer una breu visita al Barri Vell i després del partit encara hi va haver temps de sopar amb elles a un restaurant de Vilablareix. Esperem de tot cor que se sentissin com quan nosaltres anem al seu estadi: com a casa.