miércoles, 7 de junio de 2017

El 4 de juny de 2017

Fa gairebé un mes del darrer article del nostre blog, però han succeït tantes coses en aquests 31 dies que ens hem vist desbordats.  S'ha acabat el "patiment", missió acomplerta! Escrivim patiment així, entre cometes, perquè després d'un quart de segle plorant descensos, visitant camps de terra, celebrant permanències en categories modestes... estar neguitós per saber quina serà la setmana de l'ascens a la categoria reina del futbol espanyol és el més proper al paradís. Prometem posar-nos al dia del viatge a València, la trobada amb els Fenómenos Oscenses, com ens vam fregir a Tarragona i totes les notícies que han marcat el darrer tram del camí del somni, però aquesta entrada la volem dedicar a la bogeria viscuda a la ciutat en aquests darrers dies.


Anem per feina. L'acció prèvia al dia més gran de la història del Girona FC fins al moment va començar dissabte amb una passejada pel Barri Vell amb companys de la resta de penyes en un reportatge amb el qual TV3 va voler copsar l'estat del poble blanc-i-vermell  a hores de rebre el Real Zaragoza a Montilivi. La mateixa tarda del partit, tal com vam fer abans del matx de tornada de la promoció de l'any passat contra l'Osasuna, vam improvisar una fan zone immortal al portamaletes del cotxe del nostre secretari i poc després al del nostre tresorer, amb l'objectiu de carregar els dipòsits per una nit que s'ensumava que seria molt llarga. Com no podia ser d'una altra manera, no vam fallar amb els nostres càntics a l'apoteòsica rebuda que l'afició va oferir a l'autobús de l'equip. També ens agradaria destacar especialment el paper de socis com la Mari, en Fran Pascual, l'Óscar Tejada, els seus fills i algun altre que segur que ens deixem, que van posar el seu granet de sorra per fer encara més màgic l'ambient repartint els aplaudidors que entre el públic. Aquesta també és una manera de demostrar amor pel club i fer gironisme.


I un cop a la graderia? Entre els membres de la nostra penya van existir dues corrents principals a l'hora de veure el partit: els qui estaven convençuts de poder aconseguir un punt que beneficiava per igual a ambdós equips i els qui, després de les experiències dels darrers anys, ja no es fiaven de ningú. Amb el pas dels minuts, i sent molt clar que tot plegat acabaria sense gols, tots dos bàndols van convergir en un de sol: el de la felicitat. La festa va instal·lar-se a Montilivi molts minuts abans del xiulet final de l'àrbitre, el qual només va ser el tret de sortida de la cursa cap a la gespa de milers de gironistes. Abraçades, llàgrimes d'emoció i el somriure d'orella a orella com a denominador comú de tots els immortals.

Foto: Karris

Amb tothom altra vegada al seu lloc, va ser el moment del primer dels homenatges a l'equip i el cos tècnic que han portat per primer cop en la seva història, que aviat arribarà als 87 anys, a la Primera Divisió. Des de Pablo Machín fins al jugador amb menys minuts disputats han fet pinya i ho han deixat tot sobre la gespa per despertar-nos del que pensàvem que era un somni i ara ja és una realitat. Generacions de gironistes, sobretot els acostumats a etapes més modestes, van veure passar les dècades sospitant que l'elit no estava feta per nosaltres. Ara, gràcies a aquest fantàstic grup humà, podem fer honor a tot l'esforç que van fer en el passat per mantenir vius aquest escut i aquesta samarreta. Gràcies, campions!



Va ser una nit per recordar. Després de la visita de rigor a Plaça Catalunya, on milers de gironistes van reunir-se per celebrar la fita, el gruix d'immortals va optar per celebrar-ho a casa, al 106. A la nostra seu s'hi respirava felicitat, emoció i un xic d'incredulitat cada cop que la televisió emetia les imatges de la gesta. Els més amants de la gresca la van seguir la festa pel Barri Vell, en la que va ser una vetllada regada de cervesa, cigars i balls eufòrics que va allargar-se fins després de l'esmorzar. Historietes d'aquest 4 de juny que podrem explicar als nostres néts.


Dilluns encara hi havia moltes ganes seguir commemorant l'arribada del Girona a la millor lliga del món, així que vam organitzar el nostre particular "dinar dels campions" al Restaurant Can Marcos de Vilablareix. La seu de la Penya Eloi Amagat va reunir a més d'una trentena d'immortals que van assaborir un àpat de primera, que encara va ser més gustós per haver sigut gaudit amb la calma que donen els objectius assolits. Vam comptar amb la presència del soci i amic de la penya Manuel Vázquez, regidor de l'Ajuntament de Girona que també va donar-nos l'enhorabona en representació de la Peña Bética Girona-Olot, i l'absència d'un parell o tres de ganàpies que a aquelles hores encara dormien la mona...


A la tarda va ser el torn de la rua de l'autocar dels herois de l'ascens pels carrers de Girona, l'homenatge als jugadors a la Plaça del Vi i la macrofesta de La Copa, amb actuacions estel·lars com la dels Sopa de Cabra o la de The Gruixut's i Josep Thió, amb els quals aquesta penya va tenir l'honor de compartir l'enregistrament de l'himne del Girona FC en un estudi de Salt ara fa uns anys. La ciutat va bolcar-se amb l'equip com mai ho havia fet fins ara. Les cròniques parlen de més de 15.000 persones assistint als actes de reconeixement a la plantilla i més de 10.000 al concert celebrat al cantó de la Devesa. Molts immortals van ser presents en aquesta exhibició d'eufòria col·lectiva, que tot i això, no va perdre certa essència del que és el Girona: tot prenent una copa a Plaça Independència podies trobar-te a l'Eloi o en Pere Pons i felicitar-los tranquil·lament. Així de senzill i proper. Així de gironista.


És difícil quants d'aquests aficionats que van compartir les alegries del Girona per primer cop aquests dies quedaran quan vinguin mal dades. Després de gairebé una dècada d'ençà del retorn a Segona, i abans de la pluja de milions de la televisió que suposarà l'ascens, el Girona s'emporta de la categoria de plata una massa social de 3000 persones que són al camp peti qui peti. Els nous 500 de Segona B, Tercera i Primera Catalana. Res ens faria més feliços que veure aquest nombre incrementat fins als 7.000 o 8.000 quan (esperem que sigui d'aquí molts i molts anys) les coses deixin de rutllar. Això significarà que el Girona té garantida la seva supervivència, la vitalitat d'un club és medeix en el nombre de gent que se l'estima igual jugui al Bernabéu o a Roda de Berà. Des de la gran família que formem els integrants de la Penya Immortal Girona intentarem atreure cada dia més gent a aquesta filosofia. A persones que gaudeixin de coses aparentment tan banals com fer quilòmetres o quedar afònic. Aquest ascens també és, què collons, nostre, de tots els que al llarg d'aquests 25 anys hem invertit el nostre temps en donar-ho tot per aquests colors... i no tenim pensat deixar de fer-ho.


SOM DE PRIMERA!
ENDAVANT GIRONA!
SEMPRE IMMORTALS!

sábado, 6 de mayo de 2017

Missió possible

Tot i que la vida de la nostra penya i del Girona no s'ha aturat al llarg d'aquests dies, al blog hem fet una pausa després de la "setmana de fúria" en la que vam oferir-vos ni més ni menys que tres articles per posar-vos ben al dia de tota l'actualitat immortal. Després de dos partits amb signe totalment contrari, i els plans de festa d'avui amb els Fenómenos Oscenses i dissabte vinent al Ciutat de València, ja tenim prou suc per acompanyar el vostre esmorzar amb aquesta nova entrada i ajudar-vos a agafar forces per animar a l'equip en la seva missió, que tot i no ser ni molt menys senzilla, amb l'empenta de tots serà més factible que la protagonitzada per Tom Cruise, que tot i així (i perdoneu que us n'avancem el final si no l'heu vista a hores d'ara) va sortir-se amb la seva.   


Com si fos una truita acabada de pescar al Ter, ens arriba ben fresca la notícia del viatge a València organitzat pel Girona FC pel pròxim 13 de maig, en el qual col·laborarem les penyes oficials. A ningú se li escapa que amb l'actual situació a la classificació i el Levante ja a Primera es tracta d'una ocasió d'or per fer valer la força de l'afició fora de casa i ajudar als homes de Machín a fer-se amb tres punts de platí. Si voleu assistir a un dels partits que d'aquí amb uns anys potser recordem com una de les grans fites del camí del somni, us podeu inscriure aquest cap de setmana al Bar 106 per només 45 € (inclou bus i entrada). Se sortirà des de l'Estadi de Montilivi el mateix dissabte a les 7 del matí per aprofitar el dia a la capital del Túria. En un dia tan assenyalat i estant l'afició granota també de festa, no podia faltar el dinar de germanor que ja ens està preparant la Delegación de Peñas del Levante UD. L'àpat se celebrarà al mateix estadi i s'hi poden apuntar tots els penyistes i els seus acompanyants per només 5 euros, a pagar en el mateix moment de fer la inscripció pel viatge. El menú? Celebrant-se el partit on se celebra... no cal ser Sherlock Holmes per endevinar-ho.


UCAM i Lugo. Cara i creu. Una ganyota de tristor i una altra d'alegria, com les màscares que simbolitzen el teatre. Contra els murcians hom esperava acabar de confirmar la millora mostrada a Soria i Santa Cruz, però l'1 a 2 final va ser una allau de realitat: és estrany l'equip de Segona que no es juga res en aquest tram de la temporada i poques coses hi ha més estimulants que el fet de jugar-te la vida per no baixar. Així que partits guanyats abans d'hora, cap. Que li diguin al Tenerife, que una setmana després va marxar sense cap punt de La Condomina. El matx dels gironistes contra els universitaris va ser dels pitjors de la temporada, tot espines. Potser va tenir quelcom a veure la proximitat de Sant Jordi i les tradicionals roses, que fins i tot es venien en la paradeta de marxandatge de l'exterior de l'estadi. Com a mínim alguns dels nostres socis, com la Gerald, van marxar a casa oblidant les penes amb una agradable fragància floral.


Com en la popular llegenda catalana, el Girona FC també ha tingut un drac al llarg d'aquests últims anys en els quals ha lluitat per arribar a Primera. Fa dues temporades ens va socarrimar de valent en el temps d'afegit i la passada encara semblava que ens havien menjat la moral. Però en el present campionat els nostres cavallers han fet valer el que la classificació diu: que són millors i que no han de tenir cap por al Lugo. Així ho han demostrat amb un partidàs a la primera volta a Montilivi (3-0) i amb una exhibició de futbol control a l'Ángel Carro a la segona (1 a 2, amb dos gols d'avantatge des de molt aviat i el gol local quan ja el partit agonitzava). Per celebrar el triomf i oblidar el mal tràngol de l'UCAM, vam compartir les ampolles de vermut reusenc que ens van regalar els amics de la Penya Baix Camp. Si cada cop que n'encetem una a la nostra seu el resultat és el mateix, n'haurem d'encarregar un camió. 


D'aquí una estona comença la "Megaprèvia". Després de l'apoteòsica rebuda de l'afició del Huesca a l'expedició gironina en el partit del novembre a l'Alcoraz, ens sentim moralment obligats a oferir una jornada de diversió futbolera que estigui si més no a l'alçada d'un dia que amb els anys molts ja no recordarem només per la victòria del Girona. La Penya Saltenca també va quedar impressionada per l'ambient viscut a terres aragoneses i s'ha volgut sumar a aquesta festa de gairebé 8 hores de prèvia amb un aperitiu al Bar La Gallega de la ciutat veïna. D'allà ens traslladarem al 106 pel dinar de germanor amb música i ball. Tenim molt a celebrar, poques vegades ens hem enfrontat amb els equips en millor situació que ara. Passi el que passi, estem segurs que l'espectacle que veurem avui sobre la gespa serà digne de dos dels millors equips de la competició. Per intentar inclinar la balança cap al costat gironista, intentarem pesar més carregant-nos de bon menjar, algun complement etílic i tones i tones de bon humor.    

domingo, 16 de abril de 2017

Acabant amb la penitència

Just abans d'aquestes dates en les quals la tradició religiosa ens retroba amb missatges de patiment, penitència, fe i resurrecció, el Girona semblava viure un camí ple d'espines, amb derrotes inexplicables malgrat l'esforç demostrat pels jugadors als terrenys de joc. L'esperit de sacrifici i la voluntat de superar els obstacles d'aquesta plantilla ha estat, però, clau per retrobar-nos amb els punts i els resultats que, si seguim així, ens faran arribar al nostre particular "El Dorado".


La cronologia dels esdeveniments convidaria a començar a repassar tot el que va passar a Los Pajaritos ara fa una setmana, però donarem el tret de sortida a l'article amb les notícies del Tenerife-Girona, que són més fresques. La Penya Immortal va tenir representació a entre la cinquantena de gironistes que va acompanyar al seu equip a l'Heliodoro Rodríguez López. En Toni Valldeperas i companyia van passar les seves vacances de Setmana Santa a l'illa, on un cop més vam rebre un tracte de 10 per part de l'afició local. Els records de les trobades realitzades a Girona al llarg d'aquests anys entre ambdues aficions han deixat marca en la memòria dels seguidors canaris. La Tita, presidenta de la Peña Sentimiento Blanquiazul, n'és un exemple. Mantenim amb ella una relació d'amistat que es remunta a l'ascens que els chicharreros van aconseguir a Montilivi el 2009 i que esperem que duri molts anys. I això per no parlar dels companys de la Peña Zoneros, que van fer sentir com a casa als nostres representants, tot recordant la gran jornada de germanor i futbol viscuda al 106 a la primera volta. ¡Muchas gracias por todo, amigos!


La setmana prèvia al partit en Toni i la seva dona també van estar a Tenerife, tenint la sort de trobar-se amb un dels homes claus de la història recent del Girona FC: Francisco José González Expósito, més conegut com Kiko Ratón. En Kiko els va rebre amb un somriure i no va dubtar a fer-se una fotografia amb la bandera del nostre club. Una manera de recordar on érem fa no molt de temps, jugant-nos la vida en les últimes jornades per no baixar a Segona B. Sense aquell penal ple de suspens no hauríem viscut les promocions d'ascens, ni els dies de bon futbol, ni estaríem tan a prop del somni. Tots els qui van deixar-se la pell pel Girona en èpoques menys glorioses ens han de servir d'estímul per fer pinya, més que mai, pel somni. A la gespa i a la graderia.


Precisament pinya és el que vam fer els immortals que no vam tenir la sort de poder viatjar a les illes afortunades i vam haver de seguir el partit des de Girona. El 106 va omplir-se de gom a gom, com de costum. La parròquia blanc-i-vermella va poder veure un matx d'altíssim nivell, un excel·lent espectacle digne de dos equips que aspiren arribar a jugar la temporada vinent en una de les millors lligues del món. Tot i el 0 a 2 inicial aconseguit pel conjunt gironí, el Tenerife va demostrar la seva força capgirant el marcador, així que l'empat final materialitzat per Alcaraz en un magistral llançament de falta ens va saber a glòria.


Les que també van saber a glòria als nostres socis van ser les torrijas de xocolata de la Maite, guanyadora del Concurs de Torrijas de la Penya Immortal, un acte més del nostre XXV Aniversari. Fins a 8 xefs diferents van presentar plates amb la seva versió d'aquest típic dolç de Setmana Santa, tot un èxit de participació. Els presents van poder degustar-les totes al descans del partit. La competició va tenir un toc gironista, ja que per fer anònima l'autoria de cada plat de torrijas els vam identificar amb postals amb la imatge d'un jugador del primer equip. Curiosament, les que van vèncer portaven la imatge del que mana sobre tots ells, el míster Pablo Machín. La Maite i un acompanyant podran gaudir ben aviat del seu premi, un dinar per a dues persones a la Cafeteria Chaplin, situada al número 3 de la Ronda Sant Antoni Maria Claret de Girona.


Després de la sobredosi calòrica d'ahir, toca pujar a la màquina del temps i tornar al cap de setmana passada, al dia en el qual vam acabar amb una ratxa de tres partits perduts de manera consecutiva. Soria era un escenari on calia que la nostra candidatura a l'ascens sortís reforçada amb un triomf i així ho va entendre l'equip, amb una victòria gràcies a dos gols de Pedro Alcalá, i l'afició (un centenar d'aficionats gironistes va estar animant a terres castellanes). Una quinzena d'immortals va formar part de l'expedició, passant un gran dia per la ciutat i posteriorment a l'estadi. L'únic però va ser no haver-nos pogut trobar amb l'afició local com sí que vam fer en la nostra visita del 2013, però tot no pot ser perfecte. Hi havia moltes ganes de passar-ho bé amb el Girona després d'uns quants mals tràngols, com ho va reflectir també l'eufòria viscuda al 106 en la celebració dels gols. El dia 22, més i millor contra l'UCAM!            

viernes, 14 de abril de 2017

Prínceps de Girona

Seguim posant-nos al dia de tot el que hem viscut en clau gironista al llarg d'aquestes darreres setmanes a cavall entre març i abril. Serà un article agredolç, però només en l'aspecte esportiu. En el social, club i penya continuen vivint un d'aquells moments que hom voldria fer durar per sempre, amb una empenta i una il·lusió que s'imposen, fins i tot, als dubtes dels més pessimistes.


Comencem amb un entrebanc. El 28 de març l'Estadi Municipal d'Olot va acollir la final de la Copa Catalunya entre el Gimnàstic de Tarragona i el Girona FC. No tenim res en contra d'Olot (l'organització va ser excel·lent), només faltaria, però entenem que la tria de la seu per part de la FCF no va ser la més encertada pensant en els aficionats. Si ambdós finalistes haguessin estat gironins, la decisió podria haver passat per bona, però no va ser el cas. Pels granes anar a la capital de la Garrotxa suposava tres hores de viatge per anar i tres per tornar en un dimarts feiner. Al camp hi havia majoria d'aficionats gironistes (molt de mèrit l'autobús de seguidors tarragonins presents), però de ben segur que no ens hauria fet tanta gràcia si el partit s'hagués jugat, per exemple, a Sant Carles de la Ràpita. Hauria estat molt més lògic disputar-lo en un escenari a mig camí per ambdós equips. De l'horari (19:00), amb mota gent encara treballant, millor ni en parlem. Una llàstima tot això i el resultat, amb el Nàstic imposant-se als penals després d'un ensopit 0 a 0 al final dels 90 minuts. Era una competició que ens hauria donat un extra de satisfacció guanyar, ja que la Penya Immortal va fer costat al Girona en els seus partits de quarts de final al Prat de Llobregat i de semifinals a Badalona. A la final també hi va haver un bon grapat d'immortals lluint colors, que malauradament van tornar a casa sense poder veure com el nostre club es proclamava millor equip de Catalunya (qui vulgui poder anomenar-se així, que baixi al fang i s'ho guanyi al camp). Alguns d'ells, però, no van perdre l'ocasió d'eixugar les penes amb unes cerveses i uns entrepans a la seu de la Peña Bética Girona-Olot, acompanyats d'alguns dels amics que tenim entre els penyistes tarragonins.


Parlant de germanor entre gent que viu el futbol amb passió ens ve inevitablement a la ment Aficiones Unidas - AFEPE, l'associació de penyes de tota Espanya que fa bandera d'aquesta manera de viure l'esport rei. Aquesta entitat, conjuntament amb la Lliga de Futbol Professional, l'Oficina Nacional de l'Esport i amb la col·laboració del Cos Nacional de Policia, va organitzar una nova edició del Seminari Nacional de Seguretat, al qual va assistir el nostre president Pepe Sierra com a representant gironista. Les jornades, que van tenir lloc els dies 27 i 28 de març a l'Hotel Meliá Castilla i la seu de la Policia Nacional a Canillas (Madrid), van servir per aprofundir en els diversos temes clau per l'associació i els aficionats al futbol en general. En Pepe va enquadrar-se en el grup dedicat a la comunicació, que va presentar com a mesura estrella un acord entre AFEPE i el diari Marca, mitjançant el qual el Diario de Aficiones Unidas trobarà en aquest mitjà i el seu web una finestra en la qual mostrar tot allò que, per desgràcia, ara no sol ser tan noticiable com les coses negatives quan es parla d'aficionats al futbol. Una gran iniciativa fruit dels esforços del periodista José Ángel Torralba, pare de la renovació del web d'Aficiones Unidas. El dimarts, ja a Canillas, hi va haver una reunió dels representants de les federacions de penyes amb Javier Tebas, president de l'LFP, José Ramón Lete, president del Consejo Superior de Deportes, i Juan Carlos Castro, comissari de seguretat ciutadana de la Policia Nacional. També hi van intervenir membres de cossos de policia locals i el president d'AFEPE, José Manuel Mateos. Convé destacar el missatge que ens van fer arribar Tebas i Lete pel que fa a seguretat: la feina feta al futbol professional és molt bona, havent-se reduït de forma molt notable els incidents violents als estadis, però ara toca centrar-se en la base i el futbol no professional, on és més difícil arribar però no per això menys important.


El cap de setmana va significar el retorn de la Liga 1|2|3 a Montilivi. Ens visitava un clàssic del futbol del nostre país, el Rayo Vallecano, un equip acompanyat per una afició sempre atenta a la marxa esportiva i social del seu club. A Girona en vam tenir més d'un centenar, dels quals gairebé 30 van participar en el dinar de germanor que vam organitzar a la nostra seu el migdia previ al partit. El nostre objectiu amb els rivals sempre és aconseguir que les seves visites a casa nostra siguin tan agradables com sigui possible, en part per passar el mal tràngol de veure als seus perdre contra el Girona. Aquest cop, però, els que ens vam quedar amb un pam de nas per la derrota, la tercera consecutiva, vam ser nosaltres. Una llàstima, però només s'ha de veure les cares de satisfacció dels aficionats madrilenys en la foto de família que ens vam fer hores abans del partit per saber que potser no serem els reis del futbol, per com a amfitrions els gironins som dignes de la distinció de la reialesa que porta el nom de la nostra ciutat i encapçala aquest article.       

lunes, 10 de abril de 2017

Ben portats

Quan ens diuen que som la penya més antiga de les que avui dia animen el Girona, ens omple d'orgull però a la vegada ens agrada precisar que en el nostre cas "antiga" no és sinònim de "vell", ja que considerem que encara ens queda molta guerra per donar estimant aquests colors i fent gironisme allà on anem.


Com ja sabeu, el divendres 24 de març vam engegar els actes de celebració del XXV Aniversari de la nostra penya al Centre Cívic de Sant Narcís amb un esdeveniment farcit de sorpreses al que va assistir un centenar de persones. La primera d'aquestes activitats commemoratives la trobareu, com ja vam anunciar, allà mateix. L'artista olotí Toni Karris s'ha implicat al màxim amb l'aniversari, cedint-nos la seva exposició "Colors of the World" (l'heu pogut visitar fins al 7 d'abril), a en Felixín (la mascota a la qual ha donat vida l'escultora Marta Salvador i que ell mateix va inventar quan vivia fa molts anys en un pis d'estudiants de Girona) i el logotip d'aquest. Per això va ser un dels protagonistes a sobre de la vetllada viscuda al teatre del centre i li donem les gràcies a ell i tot l'equip de Catpress per ser sempre tan atents amb nosaltres.


A més dels regidors de l'Ajuntament Manuel Vázquez i Cristóbal Sánchez i l'Albert Mateos en representació del Girona FC, qui més il·lusió ens va fer que hi fos van ser els representants de totes les penyes oficials del club. Els elogis i felicitacions que ens van dedicar són d'aquells que queden gravats a foc al cor, ja que quan vénen de gent que s'estima el Girona tant com tu i viu aquest dia a dia dels aficionats que mai l'abandonem, sempre són una mica més especials.


A la placa que ens van regalar ja li estem buscant un lloc privilegiat a la nostra seu. També volem donar les gràcies als amics de la Peña Bética Girona-Olot i la Penya Blanc-i-Blava de Girona 2007, que amb la seva presència i obsequis van simbolitzar l'altre vessant que ha fet gran a la Penya Immortal a més del seu amor pel Girona: la bona relació amb la resta d'aficions que aposten per viure el futbol com la festa que és. Acabats els parlaments, vam continuar la nit amb l'exhibició de ball de la coreògrafa Betty Alcalde i el seu grup, que van posar la nota de ritme a l'esdeveniment. Abans, però també hi va haver temps per l'entrega d'un últim regal. En Raimundo Abarca és, com ja sabeu, un gironista de cap a peus, immortal i artista especialitzat en els pirogravats. Amb l'habilitat que el caracteritza, va cedir a la penya una reproducció en fusta de la pancarta que ens ha acompanyat a Montilivi i a molts altres camps espanyols durant els últims 9 anys. Un exemple de com són els nostres socis i la seva passió blanc-i-vermella els que fan tan collonuda aquesta penya.


Aquest primer acte dels 25 anys va acabar amb un pica-pica per a tothom en el que no vam parar de rebre felicitacions. Tan contents van quedar alguns immortals amb l'èxit de l'acte que ho van celebrar amb unes cerveses al Barri Vell. I ben fet que van fer, ja que l'endemà el partit del Girona al Tartiere no ens va donar motius per gaire xerinola. El matx era molt atractiu, contra un dels millors equips de la categoria, ocasió ideal per deixar la patacada contra el Cádiz en una anècdota. Així ho va entendre la parròquia blanc-i-vermella que va omplir el 106. Però la deessa Fortuna devia tenir millors plans per a la tarda del dissabte i va passar de llarg pel vestuari del conjunt entrenat per Pablo Machín. Fins a tres ocasions claríssimes de gol, d'aquelles que ja el cantes abans de veure'l entrar, van acabar en no res, mentre que l'Oviedo va treure petroli de les seves amb una efectivitat que li va acabar proporcionant tres merescuts punts.


El partit es jugava en un escenari llunyà i el viatge organitzat pel club (que preveia arribar, veure el partit i marxar) no va aconseguir enganxar en massa a l'afició. Tot i això alguns valents van animar-se a anar-hi pel seu compte. Entre ells, la nostra penya va tornar a estar magníficament representada per dos incansables devoradors de quilòmetres, l'Albert de Besalú i en Jorge Berna. Ni el resultat ni el temps els van acompanyar (Astúries els va rebre amb pluja a bots i barrals), però aquests dos incondicionals gironistes van gaudir de la gastronomia local com cal. El pavelló del Girona va quedar ben amunt, només cal veure la foto d'en Jorge amb la sidra. No descartem el seu fitxatge per a la pròxima campanya publicitaria de la marca "El Gaitero". Deixant de banda la conya, si un és jugador de futbol i veu com hi ha gent com aquest parell de fidels que inverteixen temps i diners en seguir-los fins a la fi del món, s'ha de sentir per força motivat a donar-los-hi aquesta gran alegria que tots cerquem.         

jueves, 23 de marzo de 2017

El nus

Quan narrem una història, el més comú és que aquesta presenti una estructura formada per introducció, nus i desenllaç. Fins i tot els contes de fades acostumen a desenvolupar-se d'aquesta manera, i el que està vivint el Girona aquesta temporada no podia ser menys. Al nus és on hi trobem l'acció principal de la història, el que determinarà que el final sigui d'una manera o altra. S'hi barregen moments bons i altres de més neguit, però quan les protagonitza un autèntic heroi acaben feliçment.


A hores d'ara ja ha ressonat per bona part de la xarxa i els mitjans la gran festa que vam compartir les aficions del Cádiz i del Girona a la nostra seu abans de la disputa del partit més atractiu de la jornada a Segona. La plaça d'Empúries va emplenar-se de samarretes grogues i blanc-i-vermelles, convertint-se en un exemple de com la mala fama que alguns volen donar al futbol posant a tots els seguidors en el mateix sac no té fonaments. Els quatre brètols que hi ha a cada camp hi són per pura estadística, és impossible que reunint-se milers i milers de persones als estadis cada setmana no se'n coli algun. 200 cadistes van acompanyar els immortals i altres membres de les penyes del Girona que van assistir a l'acte. Una cinquantena d'ells van optar per quedar-se a assaborir el sempre contundent menú ple de calories que la San i en You del 106 ens van cuinar per tenir forces i cantar com cal a la graderia.


Abans de començar a atacar els primers plats, vam convidar als nostres visitants a una cerveseta per anar trencant el gel i compartint tot d'anècdotes futbolístiques en animades converses.L'ambient feia tant de goig que ni les més destacades personalitats dels clubs i de la ciutat van voler perdre-se'l. En una visita sense precedents en la història de les nostres trobades de germanor amb les aficions rivals, l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, ens va fer l'honor d'acompanyar-nos en el moment dels parlaments i l'intercanvi d'obsequis amb les penyes del conjunt sureny que es van unir a nosaltres en tan memorable dia: la Peña Cadista "Per Sempre Cádiz" de Cerdanyola del Vallès (a la qual pertanyia el gruix dels seguidors grocs presents), la Peña Cadista "Los Condenaos" de Pineda de Mar (amb qui tenim una llarga relació d'amistat que ha perdurat malgrat no compartir categoria) i representants de la Peña Cadista "Esto está Amañao" de Zaragoza i d'altres de la província de Cádiz. Per si la presència de la batlle gironina fos poc, els presidents de l'entitat andalusa, Manuel Vizcaíno, i del Girona FC, Delfí Geli (acompanyat pel responsable de l'àrea social Albert Mateos) també van trobar un espai a les seves agendes per estar amb nosaltres.


El DJ Jordi Tarragó, seguidor del Girona i amic de la nostra penya, va ser l'encarregat de posar la banda sonora a l'esdeveniment. Els moments de més eufòria van donar-se quan va punxar els himnes dels dos equips i els aficionats els van cantar amb passió. No voldríem oblidar uns altres amics que, tot i que no van sentir el seu himne, sí que van passar-ho d'allò més bé amb les dues parròquies. Una dotzena de socis de la Peña Bética Girona-Olot van apropar-se a la festa, entre ells el petit Pere, al que vam homenatjar per donar-nos dia a dia una autèntica lliçó existencial. Ni la seva discapacitat visual l'ha pogut apartar d'allò que a una edat tan tendra viu amb més passió: el futbol. Davant els reptes de la vida, l'últim que hem de fer és rendir-nos.


El matx que va seguir a aquesta prèvia tan fantàstica també va ser d'un nivell altíssim. Per desgràcia, la bona ratxa del nostre equip va acabar-se, no podent assolir la cinquena victòria consecutiva. El rival, amb vells coneguts com ara Ortuño, va fer el gruix de la feina a la primera part amb dos gols, frenant bé a un Girona dominador a la segona. Malgrat això amb una mica més de sort i sense pals pel mig algun altre gol podria haver acompanyat a la sensacional xilena de Samuele Longo. On també va estar competida la cosa va ser a la graderia, amb una abundant representació cadista i un públic gironista més entregat que mai i, ara ja sí, disposat a donar-ho tot per ajudat a l'equip a coronar el pic que el nostre club porta cercant des de fa 87 anys. Prova d'això és que un bon grapat d'immortals i membres de la resta de penyes oficials van invertir sense recança la matinal del seu diumenge en repartir als seients de Montilivi els aplaudidors pel mosaic que es va mostrar quan els jugadors van saltar a la gespa.

 
No negarem que després de l'1 a 2 final vam quedar una mica xafats, però entre el bon humor que sempre desprenen els seguidors del Cádiz i la seguretat que la plantilla de Machín ha demostrat prou esperit de sacrifici i talen com per a deixar-lo en una anècdota, l'ensopiment ens va durar només uns minuts. Ja davant de l'estadi no vam parar de xerrar i fer-nos fotos, començant un agradable tercer temps que va allargar-se amb el retorn d'alguns membres de l'expedició cadista per fer l'última al 106. I diuen del rugbi... això és que no han viscut un dia de futbol entre penyes a Girona!


Fem ara un punt i a part per tocar un altre tema. La cosa va d'aniversaris aquesta setmana. El Real Oviedo rebrà al Girona al Tartiere en plena celebració del seu 91è Aniversari, pel que prepararà una festassa per a la seva afició en la qual esperem que l'únic que no surti com ells desitgen sigui el resultat. I com que nosaltres no volem ser menys, ja ho tenim tot preparat per donar per començats oficialment els actes del 25è Aniversari de la penya amb la presentació del logo, l'exposició d'obres de Karris i altres sorpreses que durem a terme aquesta tarda (a partir de les 19.00 hores) al Centre Cívic de Sant Narcís. Barri, que per cert, ens ha mostrat el seu afecte nomenant-nos pregoners de la seva Festa Major d'enguany. Tot un honor per a nosaltres, que al llarg d'aquest quart de segle d'història hem tingut la nostra seu gairebé sempre en aquesta part de la ciutat. Som gironistes, gironins i santnarcisencs!