dimecres, 27 de setembre del 2017

Tres lligues en tres partits

En quinze dies hem viscut tres jornades de la Liga Santander que van tenir al Girona viatjant entre tres campionats diferents. Contra el Sevilla en vam aventurar dins la lluita per classificar-se per la Champions League i només el travesser va impedir-nos sumar un meritori empat. A Butarque ens esperava el "fang" de la Lliga, la nostra batalla per la permanència i en vam treure un punt que només farem bo si a la segona volta en sumem tres a casa contra els madrilenys. Davant el Barcelona estàvem cridats a ser simples espectadors d'un equip que buscarà el títol, però encara vam aconseguir aguantar en una primera part decent (menció d'honor pel marcatge de Maffeo a Messi) que els gols en pròpia porta van ajudar a deixar en poca cosa. Poc premi en tres partits, potser sí, però sumem tres experiències que ens han de servir per afrontar futurs compromisos sabent que podem plantar cara.


El Sevilla ja va visitar-nos fa uns estius en un Costa Brava acordat en el traspàs d'Hiroshi i ara tocava rebre'l en partit de Primera. En aquella ocasió les vacances van impedir un desplaçament massiu de l'afició sevillista, però aquest cop va ser molt diferent, amb un parell de centenars de seguidors arribats amb les penyes que l'equip andalús té a la província de Barcelona i també algun vingut directament des del Sud. Com ja vam explicar, la Federació de Penyes del Girona  va contactar amb la Federación de Peñas Sevillistas San Ferando per organitzar un esmorzar conjunt a la seu de la Penya Paparres Gironins, el Krokers dels Ocine.  Més de cent persones, entre la cinquantena d'aficionats de l'autobús de la Peña Sevillista "A 1000 km de Nervión" i els penyistes locals (un bon grapat d'ells, immortals), vam gaudir d'un ambient immillorable. El popular himne de l'Arrebato va retronar a viva veu, com només ells ho saben fer, i els càntics gironistes van seguir-lo com a resposta. Al final, però, l'Amigos para Siempre dels Manolos va ser la perfecta metàfora de la germanor viscuda aquell matí gràcies al futbol.


Més d'11.000 espectadors van apropar-se a Montilivi a veure el partit, en un dia de sol que convidava a gaudir del futbol. L'onze gironista va plantar cara a un conjunt que s'enfrontarà aquesta temporada als grans d'Europa, tenint fins i tot alguna ocasió per avançar-se en el marcador. Però la sort va mirar cap a un altre cantó i els homes de Machín van veure com amb un xut de Muriel en el qual Gorka podia haver fet alguna cosa més, el Sevilla es posava per davant en el marcador. Seria injust centrar-nos només en les errades d'Iraizoz, així que no deixarem en l'oblit les diverses intervencions de mèrit que va tenir al llarg del matx. Tan injust com carregar les culpes sobre en Granell per fallar el penal provocat per Kayode que podia haver significat la X a la travessa. Qui s'equivoca és qui ho intenta.


La decepció per marxar sense cap botí d'un partit en el qual s'havien fet prou mèrits per obtenir quelcom positiu va donar de seguida pas a l'esperança davant la nova oportunitat que ens oferia la jornada que es jugava entre setmana. En un parell de dies tot va tornar a posar-se en marxa i cap a una cinquantena d'immortals vam reunir-nos al 106 per veure el partit del Girona a Leganés. Un partit molt equilibrat, amb ocasions molt i molt clares per ambdós equips i després del qual la parròquia gironista reunida a la nostra seu semblava valorar el punt obtingut com a bo: aquesta temporada tot el que signifiqui sumar serà benvingut. 


Després de la feina, el gaudi. Els dies previs a l'històric enfrontament contra el Barcelona van ser una successió d'esdeveniments que van convertir al Girona i la seva afició en protagonistes. Entrevistes a la premsa (va contactar amb nosaltres premsa local, barcelonina i fins i tot francesa i alemanya), el programa de Sique Rodríguez a la SER en directe des de Montilivi... la lliga de les estrelles en tota la seva esplendor. Tot semblava acompanyar. Per exemple, Frit Ravich va presentar les noves patates xips del Girona, com les del Madrid i el Barça, i el club va anunciar que a la samarreta del partit del dissabte figurarien els noms dels socis que romanen a l'entitat des dels seus temps a Segona B. Un gran gest que aplaudim. Sense ells avui no seríem on som.


La Federació de Penyes del Girona no va perdre l'ocasió de passar-ho bé en un cap de setmana tan especial, així que de la mà de la Penya Gironina va organitzar un dinar de germanor amb la Federació de Penyes Barcelonistes Girona Sud i representació de la Confederació Mundial de Penyes Barcelonistes. Una vuitantena de persones vam reunir-nos al Frankfurt Cross del Carrer de la Creu per assaborir un àpat molt amè que va cridar l'atenció de la premsa i d'Aficiones Unidas. En les xerrades de l'aperitiu, molts culers recordàven partits contra altres petits equips catalans a Primera, com ara els de la temporada del retorn del Lleida a la màxima categoria, en la qual els blaus van vèncer als blaugranes en tots dos partits. Llàstima que aquest cop no es repetís la història.


La vetllada va ser de les que deixen empremta, amb més de 13.000 espectadors omplint fins a la bandera el coliseu gironí. La balança del partit estava desequilibrada des de bon principi, però l'esforç dels nostres homes va aconseguir anivellar-la durant bona part del partit. Llàstima del desafortunat gol a l'inici de la segona part, mantenint el 0-1 durant més minuts s'hauria pogut portar el partit a un escenari més favorable als nostres interessos. Un altre encert del club va ser el repartiment de milers de banderetes de plàstic entre els aficionats, que va aconseguir tenyir la graderia amb els nostres colors. Com sempre diem, el blanc i el vermell són els colors que uneixen als nostres penyistes independentment de les seves creences polítiques, motiu pel qual deixem aquestes fora de la nostra penya.